«Església Nova»
Es tracta d’un edifici notable i singular. No es va arribar a acabar i s’identifica perfectament, donada l’època en què es va construir, amb els grans edificis destinats a funcions oficials.
La planta i les façanes ens recorden les esglésies del Renaixement italià.
L’orientació és de llevant-ponent, condicionada per la referència del gran Port dels Alfacs. La paret de ponent és l’única que no té obertures. Hi ha una entrada secundària en la part sud.
La planta, de creu cega és un quadrat perfecte, la cúpula central va quedar sense construir i a una doble alçada. Les tribunes estan compostes de balcons que controlen el cercle central i els passadissos perimetrals que conformen el quadrat general de planta i comuniquen les dependències situades als vèrtexs.
La planta de l’edifici manté els principis arquitectònics de l’època i conserva el gust pel barroc de l’època anterior. Les columnes jòniques miguelangelescas. L’arquitectura és freda, correcta i discreta.
No es té coneixement del projecte ni de l’arquitecte però hi ha constància que Juan de Villanueva, mestre neoclàssic per excel·lència, va intervenir en la direcció de les obres del Canal de Navegació.
L’edifici, abans aïllat i fora del poble, està avui dins de l’edificació urbana, prop de la carretera, de cara al mar i presideix l’avinguda lluminosa i enjardinada cap al passeig Marítim i les platges.
A partir del 16 de juny de 1787 es va ordenar aplicar la caixa de captures de presa de navili de guerra, a la construcció de l’Església de la Nova Població de «San Carlos», la qual cosa ens fa pensar, juntament amb un model de làpida del qual tenim notícies, que la estava construint l’Armada.
Actualment l’Església Nova és lloc ideal per al desenvolupament de diferents activitats culturals.
Els edicles-fonts de les «Alamedes»
A la zona de la porxada, per solucionar el punt d’inflexió tangencial entre el semicercle i la recta, es projecta una part cega, dissenyant un edifici-font «d’estil neoclàssic que amb l’alçada interromp, formant ròtula, el ritme dels arcs carpanellos justament en el punt tangencial on entravan en conflicte.
L’edifici-font està dissenyat en base d’unes pilastres ornamentals, amb un llenguatge de juntes refusas i coronat per un frontó ornamental.
L’estil, com la resta, és neoclàssic. Impera el primitivisme, es torna als orígens de l’arquitectura grega. Fins al final del segle XVIII, ningú havia arribat a Grècia, ja que es trobava lluny i pertanyia a l’imperi dels otomans. A partir del seu redescobriment es va publicar un manual, del qual totes les Corts Europees van prendre model aplicant els conceptes i ordres neoclàssiques. Però l’estil clàssic oficial, fred i cosmopolita va ser poc imaginatiu.
Els «Porxes»
A la Plaça Carles III, trobem dues illes de diferent ús: l’actual casa de Laureano que, amb les seves columnes monumentals sembla un Palauet. Tots els porxos estaven apuntats però sense cobrir. És una visió que ens recorda a l’actual «Església Nova». Al fons es troba la Font del Ediclo, al costat d’un habitatge que encara perdura avui dia. De l’illa d’habitatges, també podem treure conclusions: aquestes estaven dissenyades en planta baixa i primer pis, com l’actual casa del Anero, amb balcons i finestres emmarcades.
Els porxos resten amb la coberta inclinada de teula i amb una cornisa correguda que anivellava tota l’alçada reguladora. De la coberta sortia una mansarda, que donava unitat al conjunt i les persianes a la valenciana. Les edificacions recorden la vida social al carrer, el redós dels porxos.
la Glorieta
La glorieta presidia l’extrem superior de l’eix mar – muntanya de la ciutat. L’edifici, exempt i inacabat havia estat concebut pels urbanistes com un pavelló – mirador cap al mar i la ciutat. Aquesta perspectiva típica de l’època, s’ha perdut per la construcció de l’edifici del «Grup Escolar Vell» i està inclòs dins del recinte.